[A] [A+] [A++
  INICI | PERSONES | TESTIMONIS | HISTÒRIA | EXPOSICIÓ ITINERANT | PUBLICACIONS CRÈDITS | ENVIAR DOCUMENTS 
[ versió en català ] [ versión en castellano ] [ english version ]

Diagonal núm.1 08019 Barcelona
Francesc Abad


Les veus baixes del passat enfront la utopia degenerada
Jordi Font i Agulló


L'espai públic com a palimpsest
Ivan Bercedo
Jorge Mestre



Qui eren els afusellats?
Marga Gómez


Una nova i imprevisible experiència
Dolors Juárez Vives
Jordi Ribas Boldú



Llocs d'oblit
Manuel Delgado


L'art i la història enfront de l'espectacularització del testimoni
Jordi Font i Agulló


Francesc Abad. Experimentació i subalternitat
Josep M. Lluró


Arxiu Obert / Inventari Impossible



De l'experiència del testimoni
Francesc Abad


Associació pro Memòria als Immolats per la llibertat de Catalunya



Les veus baixes del passat enfront la utopia degenerada (1)


[...] Allò que impulsa gran part de l’art i l’escriptura que encarnen la imaginació utòpica en la nostra era de suposada posthistoire i post-utopia és la utopia i el passat en comptes de la utopia i el segle XXI.

Andreas Huyssen, Records de la utopia



”El Camp de la Bota”, a mans de Francesc Abad, és el resultat de la materialització parcial en format expositiu d’un projecte en curs que suscita un treball complex a l’entorn de la fragilitat de la memòria social i la construcció de la història des del present. Tanmateix, aquesta pràctica artística no es planteja a partir d’una teorització abstracta de caire filosòfic i especulatiu. Òbviament, les reflexions de caràcter general no són bandejades per l’artista. Com és sabut, en el decurs de la seva llarga singladura hi ha múltiples exemples del seu interès per qüestions vinculades a valors ètics i existencials, i sempre situades en el marc de la controvertida reciprocitat entre civilització i barbàrie. En aquest sentit, tan sols cal recordar la importància que alguns escriptors i filòsofs com Walter Benjamin, Hannah Arendt, Simone Weill, Paul Celan, Primo Levi... han tingut per al desenvolupament d’una creació tan singular. Però, tot i la presència d’aspectes que ja figuraven en obres anteriors, la particularitat de “El Camp de la Bota” rau en el fet que, en aquesta darrera producció, Francesc Abad s’acosta al llegat del passat i a l’avaluació analítica de la seva repercussió sobre la contemporaneïtat a partir de la dissecció d’un cas concret en un lloc específic: l’afusellament fred i calculat de mil set-centes quatre persones entre 1939 i 1952 per part de la Dictadura franquista en l’indret conegut com Camp de la Bota. Un bocí de platja sòrdid, com una mena de terra de ningú, entre Sant Adrià del Besòs i Barcelona que, malgrat el seu caràcter aparentment insignificant, en el decurs dels darrers tres segles ha tingut un paper destacat en l’imaginari col·lectiu de la població barcelonina i de Catalunya en general.

El reflex de la transcendència de la memòria o l’amnèsia històriques com a elements determinants en la conformació del capital simbòlic imprescindible en els processos d’autoidentificació dels diversos grups socials o de la totalitat d’una comunitat, constitueix l’eix sobre el qual gira la mostra de Francesc Abad. Indubtablement, un capital simbòlic que es transforma amb el pas del temps i que està exposat al modelatge de la varietat dels discursos en conflicte i, finalment, també a la coacció i filtració que exerceixen aquells que, des del poder instituït, escriuen la història i condicionen la seva recepció. A fi d’aconseguir la plasmació visual de la relació dialèctica entre passat, present i futur pel que fa a l’arquitectura de la percepció del coneixement dels temps pretèrits recents, l’artista empra un recurs que es fonamenta en la disseminació espacial del dispositiu arxivístic. Ras i curt, es tracta d’un arxiu desplegat en l’espai expositiu d’una manera sòbria i sense artificis. A primera instància, allò que s’aprecia és que l’ànim del creador no està regit per l’exhaustivitat i la precisió en la transferència de les dades i els fets. Aquesta actitud es distingeix per mitjà d’un muntatge gairebé mínim i extremament despullat, el qual persegueix la consecució d’un efecte al·legòric que ultrapassa el que és purament la suma de dades.

Així, des d’una posició que fingeix que l’artista només actua com a mediador en l’estructuració dels materials, es detecta subtilment la seva empremta i sempre dóna la impressió que el seu rol queda limitat a una radicació subalterna en relació amb els veritables protagonistes: els documents i la veu/imatge dels testimonis reproduïda en una projecció de DVD.

Una potencialitat que es deriva de la utilització d’un instrument com l’arxiu és el traçat d’una genealogia del lloc denominat el Camp de la Bota. Cosa que significa portar a terme un recorregut que s’inicia a principi del segle XVIII fins a arribar a un dels propòsits de l’exposició: la restitució d’una memòria justa envers les víctimes de la brutalitat del Règim franquista. Per aquest motiu, un dels materials centrals de l’arxiu —juntament amb documentació fotogràfica i gràfica sobre el Fòrum Universal de les Cultures, 2004— són les llistes completes que reuneixen el conjunt de les persones immolades al Camp de la Bota i, d’una forma més qualitativa, el testimoniatge oral i visual de set informants que parlen sense embuts dels seus familiars assassinats.

Tanmateix, la finalitat de Francesc Abad no és només la dignificació del combat antifranquista i el reconeixement del deute ètic respecte als sacrificats. Una operació per ella mateixa que s’hauria de considerar prou important, però que, afortunadament, es complementa amb un segon pas igual d’ambiciós. El Camp de la Bota és el principal emplaçament del presumpte gran esdeveniment de l’any: el Fòrum Universal de les Cultures, 2004. Per consegüent, tenint en compte aquesta circumstància, l’artista es fa ressò d’una qüestió primordial en les societats contemporànies com són els usos de la cultura, amb la finalitat d’assolir la legitimació de l’estat actual de les coses.

Un fenomen que, alhora, també comporta que la cultura sigui emprada per confeccionar la projecció d’un determinat passat —d’acord amb els interessos de les classes dominants— des del temps present. En aquest sentit, hem de parlar d’un passat que no roman immune a les pressions de la comercialització pregona de la nostra quotidianitat. Cosa que sol anar lligada a la propagació de l’oblit entre el teixit social, ja que es percep com un procés necessari per una societat que pretén il·lusòriament desterrar els conflictes del seu horitzó. Tant els que es generen en l’actualitat com els que s’hereten no convenen a la ideologia que avui s’erigeix hegemònica en el context de l’Occident capitalista i que ha convertit el consum i la diversió en un paradigma existencial. En conseqüència, la plasmació d’un objectiu de tal magnitud només pot reeixir mitjançant la proliferació de la farsa com a norma en la transmissió del passat o, encara pitjor, mitjançant la mostra d’una indiferència total en relació amb els episodis més tràgics de la història immediata. Aquests recursos i maniobres d’encobriment es palesen en el cas d’anàlisi sòcio-política, històrica i estètica que Francesc Abad formalitza. El Camp de la Bota, a més d’haver estat l’antic camp de tir d’una escola d’artilleria en el segle XIX, va ser també el paratge on es va produir l’execució de gairebé dos milers de persones durant el franquisme. Tampoc no es pot ometre, malgrat que les tones de ciment abocades en aquella contrada i que el disseny i l’arquitectura més ultramoderns exerceixen d’agents difusors d’efectes amnèsics, que fins fa escasses dècades el barraquisme i la marginació social regnaven en aquell cul de sac suburbà atapeït de pol·lució. Per tant, en l’exposició, el que es posa sobre la taula és “com” el que hauria de ser un indiscutible “lloc de la memòria“ de la democràcia i de la resistència antifranquista del nostre país, ha acabat desapareixent diluït en el mar de confusió i celebració del Fòrum Universal de les Cultures, 2004.

Un dels mèrits de la mostra s’assenta sobretot en el fet que, a través del seguiment històric d’un entorn físic carismàtic i molt singular, obre el camí per extreure lliçons de tipus general sobre l’encaix que té actualment la cultura en el sistema tardocapitalista. D’aquesta manera, es dedueix que l’ordit de grans esdeveniments de signe cultural, com és el cas del Fòrum a Barcelona, constitueix un factor estratègic de gran envergadura. En primer lloc, perquè permeten dissimular moviments econòmics propensos a l’increment de la desigualtat social i de l’especulació en el terreny urbanístic. I, en segon terme, perquè, mercè a l’associació lucrativa de la cultura amb l’entreteniment, possibiliten desatendre i exculpar, fins i tot, allò més injustificable. La conclusió de tot plegat és que el Fòrum Universal de les Cultures evidencia que, en nom de la cultura, es poden bastir, d’una banda, autèntiques mistificacions al voltant dels interessos econòmics particulars i, de l’altra, soscavar valors irrenunciables com la pau, la no-violència i la convivència de les diferències mitjançant el seu aprofitament banal i propagandístic.

Amb “El Camp de la Bota”, Francesc Abad no exterioritza de manera simplista una actitud frontal antiFòrum 2004, sinó que va més enllà en subratllar les paradoxes, manipulacions i negligències en què incorren els dissenyadors de les magnes programacions culturals, sempre sota l’estela del pretès progrés modernitzador. Per aquesta raó, al seu entendre, resulta tan necessari recobrar les veus baixes del passat que colpegen els excessos d’autocomplaença que impregnen el present hipermercantilitzat. Una etapa concebuda pels ideòlegs del capitalisme multinacional com un punt i final, en què la fletxa del progrés hauria arribat al seu objectiu: la creació d’un espai feliç, harmònic, sense conflictes, on la història s’identifica amb un passat mític que s’incorpora, sense prejudicis de cap mena, a l’univers de les mercaderies. Com remarca encertadament el geògraf David Harvey, estem amenaçats per l’extensió arreu de les “utopies degenerades” que, en forma de centres comercials o parcs temàtics, ens separen enganyosament, mitjançant l’expandiment d’unes greus seqüeles alienants, de la complexitat del món real. El Fòrum Universal de les Cultures, tot i la retòrica de bones intencions, en efecte s’apropa a aquest model.

En resum, cal destacar que Francesc Abad proposa una lectura crítica a l’entorn del paper polític i econòmic que té la cultura en el marc postmodern de l’Occident capitalista i, simultàniament, ajuda a recuperar i mantenir viva la memòria negligida de les víctimes de la repressió feixista. Sens dubte, aquesta darrera qüestió constitueix la prova fefaent de les fractures que conté el discurs hipotèticament utòpic que es cimenta en la modernització sense fre i la deshistorització absoluta. En consonància amb el comentat, l’acte creatiu de Francesc Abad recorda molt allò que Andreas Huyssen adverteix com a significatiu d’algunes de les produccions estètiques més suggestives de les darreres dues dècades i que no és altra cosa que un gir cap a la història. És a dir, el viratge en direcció vers el passat s’ha d’entreveure com la recerca d’un nou ancoratge sòlid a fi d’adquirir uns guarniments crítics per afrontar l’ofensiva del presentisme preeminent, vinculat a l’ocultació d’allò conflictiu i al foment del mercadeig. Veritablement, tots aquests aspectes positius afloren en el projecte “El Camp de la Bota”. I de tot el conjunt, el que es manifesta com a més rellevant és que aquesta reconquesta de la memòria democràtica no es circumscriu a una recreació lírica carrinclona, ni molt menys a una representació de sensibilitat kitsch amb l’aspiració de reviure literalment aquell passat. Tampoc no deriva cap a concepcions monumentalistes a fi de recloure aquesta memòria en una espècie de mausoleu. Per contra, aporta elements per tal que aquesta incursió en el passat esdevingui un coneixement històric seriós, en què hi prevalgui una mirada retrospectiva justa i una connexió viva amb el present.

Al cap i a la fi, un dret civil innegociable que ben sovint passa a un segon pla en benefici de qüestionables operacions de mercadotècnia urbanística que s’emmascaren per mitjà d’un ús trivial de la cultura.



Jordi Font Agulló





(1) Aquest text es va publicar originàriament en el catàleg El camp de la bota, editat amb motiu de l’exposició de Francesc Abad que va tenir lloc a la Fundació Espais d’Art Contemporani (Girona) entre el 2 d’abril i el 30 d’abril de 2004. Per comprendre i situar algunes de les referències que apareixen en el text, cal tenir en compte el marc temporal en què es va realitzar l’exposició. Un moment en què la celebració del “Fòrum Universal de les Cultures” a Barcelona va gaudir d’una gran ressonància pública i va ser el centre de nombroses polèmiques.