[A] [A+] [A++
  INICI | PERSONES | TESTIMONIS | HISTÒRIA | EXPOSICIÓ ITINERANT | PUBLICACIONS CRÈDITS | ENVIAR DOCUMENTS 
[ versió en català ] [ versión en castellano ] [ english version ]

Diagonal núm.1 08019 Barcelona
Francesc Abad


Les veus baixes del passat enfront la utopia degenerada
Jordi Font i Agulló


L'espai públic com a palimpsest
Ivan Bercedo
Jorge Mestre



Qui eren els afusellats?
Marga Gómez


Una nova i imprevisible experiència
Dolors Juárez Vives
Jordi Ribas Boldú



Llocs d'oblit
Manuel Delgado


L'art i la història enfront de l'espectacularització del testimoni
Jordi Font i Agulló


Francesc Abad. Experimentació i subalternitat
Josep M. Lluró


Arxiu Obert / Inventari Impossible



De l'experiència del testimoni
Francesc Abad


Associació pro Memòria als Immolats per la llibertat de Catalunya



Qui eren els afusellats?


La història local ha estat massa sovint menystinguda i, fins i tot, denostada. Aquestes crítiques no deixen de tenir un cert fonament, si ens referim a aquella manera de fer història partint de les anècdotes i com a simple exercici cronològic. Han fet falta molts anys, i noves generacions d'investigadors, perquè la història local torni a ocupar el lloc que mai hauria d'haver perdut: el de ser la base de partida de la història general. Només coneixent el detall dels esdeveniments podrem arribar a entendre molts dels mecanismes pels que s'ha mogut la història del nostre país, i de qualsevol altre.

L'experiència del treball iniciat per Francesc Abad sobre el Camp de la Bota és un magnífic exemple de la importància fonamental de la recerca a nivell local. S'ha partit del magnífic treball de Josep M. Solé i Sabaté, sobre La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953, que ha estat contrastat amb el llistat oficial d'afusellats al Camp de la Bota. La recerca local ens ha permès arribar al detall de qui eren les víctimes de la repressió franquista i saber coses d'ells de boca, moltes vegades, dels seus familiars i amics.

Combinant la recerca documental amb la història oral, del tot imprescindible en un tema com aquest en el qual els sentiments estan a flor de pell, hem arribat a poder completar allò que en un principi només era una relació freda. Ara, en tots els pobles i ciutats on s'ha portat el projecte expositiu del “Camp de la Bota”, sabem quin rostre tenien, què feien, quina era la seva família, què pensava la gent d'ells. En definitiva, hem pogut humanitzar els noms fins al detall d'arribar a colpir la consciència dels visitants de l'exposició. Des del moment en què un jove, afusellat quan encara tenia tota una vida per davant, ens mira fixament amb els seus ulls vius a través del retrat, la seva història no ens pot deixar indiferents.

A més de l'aspecte més humà i familiar de les víctimes, la recerca ens ha ofert uns elements que, des del punt de vista historiogràfic, tenen encara més valor. Ara sabem quina filiació política i sindical tenien, quins càrrecs municipals van ostentar, quins ateneus o societats freqüentaven.

Encara més. La documentació local ens ha permès veure quines eren les acusacions que sobre ells es van formular. Més enllà de delictes de sang o accions violentes, els informes que s'elaboraven per a presentar com a proves inculpatòries als consells de guerra, parlaven de conducta moral, d'idees religioses, d'adhesió a la rebel·lió, que en aquests casos sempre volia dir haver lluitat per la República i, sobretot, de si es poden considerar "dignos de vivir en la nueva España".

La metodologia de treball ha estat similar en tots els casos. Primerament s'ha procedit a localitzar parents vius dels afusellats gràcies a la recerca en els padrons i els diferents registres de població de cada municipi, des dels propers al 1939 fins als actuals. Això ens ha permès accedir a persones, sovint fills, que ens han donat informació de primera mà sobre els seus parents afusellats. Ells ens han facilitat documents personals i fotografies que s'han incorporat a l'exposició i al web. En la majoria de casos, però, la repressió contra els familiars que va seguir a les causes militars, la por i els canvis de domicili, van fer que molts documents fossin destruïts o que es perdessin. No hem d'oblidar tampoc que la fotografia era un element escàs i car a la vida quotidiana i que es reservava per a ocasions especials. Per això, en molts casos, hem tingut sort si hem trobat una única fotografia.

Hem recollit aquests testimonis directes en enregistraments que s'han incorporat a l'exposició. Superades les reticències inicials de molts dels familiars a explicar la seva tragèdia, que ens molts casos havien amagat durant anys, ens van donar una visió sentida i colpidora del seus records.

La recerca de testimonis vius es va completar amb la recerca documental. Els arxius municipals conserven entre els seus fons documents de gran valor sobre la repressió i que sovint no han estat estudiats pels investigadors. A més de les sèries documentals que ens proporcionen dades sobre les persones i les seves activitats (padrons de població, cèdules personals, contribucions, etc.), molts arxius conserven els informes que s'elaboraven en els municipis sobre les persones jutjades.

Aquests informes eren elaborats per algun falangista destacat del municipi a partir de dades facilitades per informadors que, en molts casos, no dubtaven en facilitar el seu nom. Sovint era l'alcalde qui recollia aquest informe i l'enviava al tribunal militar corresponent. En alguns casos els informes també els podia redactar algun capellà o un guàrdia civil. La recerca documental s'ha completat amb dades dels fons de presons que es conserven a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

De la valoració de les dades recollides per aquest projecte en podrem recollir, al final, interessants i valuoses conclusions. En alguns casos podrem aportar proves fefaents d’intuïcions que ja teníem o de dinàmiques que s'apuntaven. En general, podrem constatar com les víctimes de la repressió no havien fet res que, en cap cas, justifiqués les penes sumaríssimes a què van ser condemnats. Són pocs els que podien ser acusats d'algun delicte de sang i que no es van exiliar. Per això calia castigar a algú, encara que fos arbitràriament. En els pocs casos de persones a les què s'atribuïren assassinats, ni tan sols així es justifica el tractament que van rebre i el judici sense les més mínimes condicions d'imparcialitat a què van ser sotmesos.

Les persones afusellades al Camp de la Bota tenien ideologies diferents i compromisos polítics i sindicals de diferent grau. Tots ells, però, compartien l’amor a la família que els va fer quedar-se al seu poble o ciutat quan la seva vida corria perill. No en van ser conscients.

Estaven convençuts que no havien comès cap delicte que justifiqués l’exili. Es van equivocar. Per al règim franquista, qualsevol defensor de la República era un enemic i així se’ls va tractar. Regidors, alcalde, pagesos, obrers, tots van ser passats per les armes després d’un consell de guerra fraudulent. Com escrivien els delators: No eran dignos de vivir en la nueva España. Aquella no era l’Espanya que volien i per això van lluitar i per això van donar la seva vida. De la seva mort, i de la de tants milers de persones, en va resultar dècades de tenebres per a tots.



Marga Gómez