[A] [A+] [A++
  INICI | PERSONES | TESTIMONIS | HISTÒRIA | EXPOSICIÓ ITINERANT | PUBLICACIONS CRÈDITS | ENVIAR DOCUMENTS 
[ versió en català ] [ versión en castellano ] [ english version ]

Diagonal núm.1 08019 Barcelona
Francesc Abad


Les veus baixes del passat enfront la utopia degenerada
Jordi Font i Agulló


L'espai públic com a palimpsest
Ivan Bercedo
Jorge Mestre



Qui eren els afusellats?
Marga Gómez


Una nova i imprevisible experiència
Dolors Juárez Vives
Jordi Ribas Boldú



Llocs d'oblit
Manuel Delgado


L'art i la història enfront de l'espectacularització del testimoni
Jordi Font i Agulló


Francesc Abad. Experimentació i subalternitat
Josep M. Lluró


Arxiu Obert / Inventari Impossible



De l'experiència del testimoni
Francesc Abad


Associació pro Memòria als Immolats per la llibertat de Catalunya



Una nova i imprevisible experiència


Quan preparàvem el projecte educatiu pel “Camp de la Bota” poc ens podíem imaginar el que seria l’experiència i els camins que agafaria quan el poséssim en pràctica. El nostre objectiu primer era i és el de fer de pont entre l’exposició i els públics que volen conèixer el projecte de cos present i de viva veu. Som els altres mediadors de l’exposició, qui posem més veu/més paraules (més preguntes?) a la feina inaugurada pel Francesc Abad i continuada per tantes altres persones que s’hi van sumant. D’aquesta manera la pràctica artística – i la pràctica de l’educació artística - se’ns mostra com a un espai de trobada i de partida, més que com a un espai tancat i inaccessible.

En el primer dossier, i ens els primers moments del treball educatiu, ja tenim clar que els nostres objectius són també reforçar les idees i les intencions que mouen l’exposició i el treball de recerca que l’acompanya: la recuperació de la memòria històrica i les seves dimensions més individuals i col·lectives i la importància dels llocs de memòria/llocs d’oblit vistos des de les nostres realitats més contemporànies. Sempre amb la fita d’accedir al coneixement des de la complexitat, exercitant d’aquesta manera una memòria reflexiva. Alhora no volem deixar de subratllar que tot plegat és un procés artístic que vol incidir sobre un moment dolorós de la història present i quines són les seves característiques més específiques (l’obra en procés i el treball en equip i totalment col·lectiu; la voluntat d’arxiu o de document i la seva suma que mostren més que expliquen; la idea i les idees quasi per sobre i per sota del resultat final).

I és després del primer encontre amb el primer grup que ja sabem que cada visita serà com mai una nova i imprevisible experiència. L’esquema de treball i els objectius fixats seran l’eix o el guió per conduir la visita, però cada trobada serà un nou diàleg que continua el diàleg sobre la història que ens toca més de prop o una mateixa conversa col·lectiva feta de noves experiències i sobretot de més preguntes per respondre. Descobrim de nou que els més de 1700 noms de la llista dels afusellats ens tornen a recordar que cada persona és una vida i, sobretot, que cada vida són molts dies i moltes més persones que la conformen. Ells ja no hi són, però si que hi són, més i menys presents, els seus familiars i els seus propers que volen recordar o oblidar i que necessiten més i menys escoltar de nou una història que mai els ha deixat d’acompanyar i que no fa tant que va esdevenir realitat crua i dura.

Ara, al bell mig del camí del nostre itinerari, ja sabem del cert que cada encontre amb els públics és una sorpresa i la possibilitat de fer créixer encara més els materials físics i simbòlics que alimenten l’exposició. Els diferents grups que han vingut a conèixer “El Camp de la Bota” (estudiants de secundària, escoles d’art, escoles d’adults, els assistents a les visites obertes a tothom, etc.) ens han demostrat que les històries que mostra l’exposició són més vives del que ens pensàvem i que les preguntes que continua suscitant ho són potser encara molt més. El fill d’un afusellat que arriba amb una foto del seu pare mort al Camp de la Bota i s’ofereix a parlar, la dona que provoca el debat sobre qui són els bons i dolents d’aquesta història, la noia que et parla amb ulls plorosos d’un familiar afusellat i que ella no va conèixer, el jove que s’indigna perquè el Fòrum 2004 no ha parlat de tot això... i la sorpresa generalitzada o la tristesa present davant de la història que se’ns mostra ens fa difícil poder-ho enumerar tot. És en aquest sentit, que el projecte i la seva dimensió educativa obre de nou les portes a la història des de sota, per recollir les veus dels vençuts, per tal d’ajudar a configurar un marc innovador, per tornar a historiar tot allò que queda ocult, els molts fragments de vida, i alhora donar protagonisme a qui no l’ha tingut mai.

La nostra tasca potser no la imaginàvem tan clau pel projecte. I poc sabíem d’aquesta urgent necessitat de no deixar de contar el que també va passar allà, en aquella platja entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs. I sobretot de la necessitat, encara més urgent, de convidar a explicar a tothom el que ja torna a saber o descobreix de nou i per primer cop. D’alguna manera, de la necessitat de continuar fent créixer el teixit entre els morts (els que sembla que no hi siguin, però que hi són més que mai) i els vius (que sembla que hi siguin del tot i ben sovint no hi són gens) perquè la història no es repeteixi o per conèixer, sobretot i altra vegada, quines són les limitacions de la natura humana. Tot des dels molts llocs que conformen el nostre present incansable: els llocs que ens tornen a fer coincidir ara i aquí i es converteixen a l’instant en records carregats de futurs volgudament diferents.



Dolors Juárez Vives
Jordi Ribas Boldú