[A] [A+] [A++
  INICI | PERSONES | TESTIMONIS | HISTÒRIA | EXPOSICIÓ ITINERANT | PUBLICACIONS CRÈDITS | ENVIAR DOCUMENTS 
[ versió en català ] [ versión en castellano ] [ english version ]

Diagonal núm.1 08019 Barcelona
Francesc Abad


Les veus baixes del passat enfront la utopia degenerada
Jordi Font i Agulló


L'espai públic com a palimpsest
Ivan Bercedo
Jorge Mestre



Qui eren els afusellats?
Marga Gómez


Una nova i imprevisible experiència
Dolors Juárez Vives
Jordi Ribas Boldú



Llocs d'oblit
Manuel Delgado


L'art i la història enfront de l'espectacularització del testimoni
Jordi Font i Agulló


Francesc Abad. Experimentació i subalternitat
Josep M. Lluró


Arxiu Obert / Inventari Impossible



De l'experiència del testimoni
Francesc Abad


Associació pro Memòria als Immolats per la llibertat de Catalunya



Llocs d'oblit


Fa anys que els historiadors francesos van posar de moda el concepte de lloc de memòria. Amb ell s'al·ludia l'indret en el qual es produeix un retorn reflexiu de la història sobre si mateixa, és a dir l'espai en què s'elabora el passat. De fet, és ben cert que la idea mateixa de lloc de memòria no deixava d'incorporar un malentès, car constitueix un pleonasme: un lloc sols existeix perquè la memòria, d'una forma o una altra, l'identifica, el situa, l'anomena i l'integra en un sistema cosmològic més ample. És la memòria la que retalla un lloc per tal que un ordre enunciatiu pugui dir o pensar d'ell alguna cosa que per a ell o en ell és recordada. Un lloc ho és en tant ha que servit per establir correspondències que permeten dibuixar una creu sobre la superfície d'un territori, per senyalar en ell l'existència d'algunes propietats lògiques, entre les quals destaca la d'una inalterabilitat més duradora que la de les paraules, els fets o els actes.

Ara bé, d'igual manera que en història o en antropologia es parla sovint d'aquests llocs de memòria, seria igualment pertinent fer el mateix amb una altra noció, la de lloc d'oblit, que no ha gaudit de tant d'èxit, tot i ser d'allò més adient per definir el resultat de certes operacions políticourbanístiques contemporànies. Sens dubte, les associades al Fòrum Universal de les Cultures serien l'apoteosi. Cal aclarir que aquesta idea de lloc d'oblit no és original. S'adopta aquí de Jonathan Boyarin, que l'encunyà per referir-se a l'ocultació del barri pobre del Lower East Side, en favor de l'exaltació de Brooklyn, amb el propòsit de construir una memòria ètnica urbana “pertinent” dels jueus de Nova York (“Un lieu de l'oubli: le Lower East Side dels Juifs”, Communications, 49). El cas del remodelatge d'una part del litoral barceloní en nom d'aquesta presumpta exaltació de la pau –patrocinada per empreses involucrades en la indústria militar–, la sostenibilitat –amb una actuació urbanística extremadament agressiva tant amb el nínxol ecològic com amb la pròpia trama urbana preexistent– i la diversitat cultural –en un país on regeix una llei d'estrangeria incompatible amb els drets humans– és ben similar al que ens descriu Boyarin en el seu article sobre el Nova York jueu. En nom d'un perfil de ciutat al servei de les tècniques de màrqueting urbà, destinades a vendre-la com un producte de consum dirigit a inversors i turistes, es desplega un colossal mecanisme d'esborrat d'un passat considerat discordant amb la nova imatge que es vol oferir de Barcelona.

La magna operació de reforma que s'amaga sota les pompes del Fòrum 2004 no és sols una expressió extrema de terciarització, tematització i reapropiació capitalista de la ciutat. És també un immillorable exponent de com es pot manipular la història d'una ciutat a base d'impostar una memòria artificial, adequada als interessos polítics i econòmics dominants i, al mateix temps, eludir els aspectes indesitjables –per lletjos o per inconvenients– del seu passat real. Ho havíem vist abundantment en les darreres dècades en el cas de Barcelona i ho continuem veient en aquest darrer episodi d'amnèsia pública que és el Fòrum. El litoral de la ciutat ja havia estat objecte d'un tractament propagandístic institucional interessat a promoure la idea de “recuperació del front marítim” i d'un necessari enaltiment de la “mediterraneïtat”, com corresponia a una capital que havia estat culpabilitzada d'haver viscut “d'esquenes al mar”. Aquesta campanya publicitària “oblidava” que durant dècades, milers de persones van viure literalment a la platja, als grans assentaments de barraques del Somorrostre, el Bogatell, el Camp de la Bota, la Mar Bella, el Pequin, és a dir tot just en aquests indrets on ara s'aixeca la nova Barcelona desconflictivitzada i exclusiva que els seus dissenyadors somnien –inútilment, per cert. Oficialment, aquella enorme subciutat de barraques no va existir mai o aquells no eren autèntics barcelonins. Abans de l'esborrat operat en nom del gran circ de les cultures –que això i no altra cosa és el Fòrum–, aquesta mateixa fal·lera per exaltar els “valors marítims” de Barcelona no va ser cap obstacle per eliminar els entranyables “xiringuitos” de la Barceloneta. O perquè la zona comercial de l'Hotel Arts, a l'ombra del peix de Franz Gehry, devorés bona part del passeig marítim. O perquè els habitatges d'alt standing i els hotels del flamant nou barri de Diagonal Mar acabessin aixecant entre la ciutat i la platja una muralla mil vegades pitjor que la que suposaren en una altra època les vies del tren. Són mostres de “recuperació del mar” violacions de l'horitzó com l'Imax de Port Vell o el Word Trade Center, que amputa la desembocadura visual de les Rambles?

La naturalesa darrera de l “obertura al mar” de Barcelona es revela un pur simulacre i una enganyifa. Barcelona deu ser l'única ciutat del món que té un moll on mai no ha recalat cap vaixell: el del Maremàgnum, que, en efecte, s'hi va haver d'instal·lar un vaixell per justificar la seva declaració de zona portuària i permetre que els seus comerços obrissin els dies festius. Abans de començar les obres de remodelatge del litoral barceloní, ben a prop del que seria la platja de la Mar Bella, al Poblenou, es van poder apreciar restes d'un navili que estaven escampades oferint el quadre del que havia estat un naufragi o un encallament. Una quilla, un respirall, part d'un pont. Després, aquestes restes van acabar presidint una de les zones enjardinades del sector. Està clar que tot estava disposat per tal que es tingués la percepció que allò era una de les proves del passat mariner i fins i tot èpic d'aquella part del litoral. En realitat era un frau, la preparació tramposa d'un escenari de cartró-pedra per a l'evocació de fets que mai no havien tingut lloc. La ferralla havia estat traslladada deliberadament des del port i corresponia a un vaixell liberià destinat al desballestament. Quin magnífic exemple de memòria inventada, concebuda a fi i efecte de suplantar la memòria destruïda!

Al costat d'aquesta omissió de la veritat d'una ciutat que no és que visqués de cara al mar, sinó que ho havia fet literalment a la platja, una altra tergiversació resulta encara més dolorosa. El d'aquell parapet del que ens parla Francesc Abad a través del seu treball. Aquell parapet que estava allà, on ara s'aixequen les magnífiques obres d'arquitectes estrelles, sota els espais públics “de qualitat” pels que milers de persones practicaran una urbanitat assossegada i previsible. Contra aquell mur, al Camp de la Bota, un nombre difícil de calcular de persones –centenars, més de mil sis-centes com a mínim– van ser afusellades al llarg de la dècada dels quaranta i fins i tot en vigílies del Congrés Eucarístic de 1952. Ningú no ha pensat en elles a l'hora d'elaborar els plans, els projectes, les maquetes, els prospectes de promoció, les campanyes publicitàries. L'única –i digna- excepció és el mur que Josep Lluís Mateo aixeca al flanc nord del seu Palau de Congressos, una paret picada les deformacions de la qual evoquen els impactes de bala d'aquell altre mur que quasi allà mateix havia estat el lloc d'una mortificació humana practicada sistemàticament i en massa.

Per què cal recordar que cal oblidar? A qui l'interessa tenir present tot allò? I per què? No és millor proclamar a crits –sense dir-ho– que el parapet no va existir, que els centenars d'afusellats allà mai no van ser afusellats? Perquè ningú no va ser afusellat allà ni enlloc, ningú no va ser perseguit en aquesta tranquil·la ciutat que obre les seves portes avui a l'abraçada còsmica entre cultures. Aquí ningú no va ser torturat, ningú no va morir cosit a trets, perquè no hi va haver cap guerra, ni cap postguerra, ni barraques, ni miserables, i menys encara murs per afusellar. Abans del Fòrum no hi havia res. Un espai buit i virginal que esperava ansiós l'arribada dels arquitectes i els publicistes, impacient per ser rescatat del no-res en què es trobava. Triomf absolut d'una ciutat sotmesa a l'estètica Benetton, sense passat, o millor dit, amb un passat inventat.

Tant de bo que ells, els morts al Camp de la Bota, ens fessin pagar el pecat imperdonable del nostre oblit. Perquè ells continuen allà; els seus cossos mai no van ser retirats, continuen amuntegats allà mateix, un sobre l'altre, en una pila immensa que ningú no veu, però que hi és. La pudor que es vol amagar no és la de la depuradora sobre la qual s'aixequen les construccions i els espais del Fòrum. La pudor és la dels cossos putrefactes dels morts que es neguen a marxar. Potser un dia, a trenc d'alba, a l'hora dels ajusticiaments, els espectres dels executats despertin per passar comptes a la ciutat que es va atrevir a negar-los, a ells i al deute que amb ells tenia contret i que mai no els podrà pagar. Els visitants del Fòrum no saben que caminen entre fantasmes que els odien, perquè odien –amb raó– el descuit a què se'ls condemna.



Manuel Delgado