[A] [A+] [A++
  INICI | PERSONES | TESTIMONIS | HISTÒRIA | EXPOSICIÓ ITINERANT | PUBLICACIONS CRÈDITS | ENVIAR DOCUMENTS 
[ versió en català ] [ versión en castellano ] [ english version ]

Diagonal núm.1 08019 Barcelona
Francesc Abad


Les veus baixes del passat enfront la utopia degenerada
Jordi Font i Agullˇ


L'espai públic com a palimpsest
Ivan Bercedo
Jorge Mestre



Qui eren els afusellats?
Marga Gˇmez


Una nova i imprevisible experiència
Dolors Jußrez Vives
Jordi Ribas Bold˙



Llocs d'oblit
Manuel Delgado


L'art i la hist˛ria enfront de l'espectacularitzaciˇ del testimoni
Jordi Font i Agullˇ


Francesc Abad. Experimentaciˇ i subalternitat
Josep M. Llurˇ


Arxiu Obert / Inventari Impossible



De l'experiŔncia del testimoni
Francesc Abad


Associaciˇ pro Mem˛ria als Immolats per la llibertat de Catalunya



Associaciˇ pro Mem˛ria als Immolats per la llibertat de Catalunya


En nom de l’Associació pro Memòria als Immolats per la llibertat de Catalunya i en la nostra condició de familiars de víctimes del franquisme, estem presents en la inauguració a l’esplèndida ciutat de Mollet de la present exposició, tot seguint la gira per altres ciutats del nostre país.
Aprofitant aquesta ocasió, volem expressar el nostre reconeixement a l’autor d’aquesta magnífica i documentada exposició, presentada amb molta cura i delicada sensibilitat, el Sr. Francesc Abad.
Som els que encara anem per la vida com a dipositaris de la memòria, del patiment, de la immensitat del dolor passat. Som, sens dubte, supervivents de l’episodi més trist i colpidor, el més sòrdid de la repressió perpetrada per la dictadura franquista durant i acabada la confrontació civil.
Recordem que les primeres setmanes després d’ocupada Barcelona pels franquistes, la sensació d’ofec i xafogor que ens envoltava donava la impressió que tot Catalunya i Espanya s’havia convertit en un poble captiu. Amb una gran quantitat de camps de concentració al llarg i ample de la basta geografia del nostre país, amb centenars de milers de presoners, de presons preexistents o habilitades per allotjar tantes persones acusades tan sols pel delicte de militar o per pertànyer al bàndol rival, el republicà.
La repressió va ser devastadora, de tal manera i amb tanta brutalitat que, al mateix temps que s’anaven produint els milers d’assassinats del franquisme, en la mateixa dimensió, al seu costat, quedaven destrossats la vida i el futur de moltes famílies, deixant com a víctimes més directes a desenes de milers d’esposes, que quedaren vídues, de fills que passaren a ser orfes i de pares que perderen els seus fills, sembrant de dol i desolació tots els racons del país, ciutats i pobles, i fins i tot les localitats més petites.
Ningú no se’n va lliurar!
I és també el que va passar aquí, en aquesta pacífica ciutat. Foren molts els ciutadans de Mollet i de Parets que van anar a la presó; i si fem una ullada als llistats d’aquesta exposició, trobarem també l’empremta que va deixar la ferocitat franquista acarnissant-se amb els republicans que van creure en les proclames del dictador: “...que el que no tingués les mans tacades de sang...”. Va ser tota una trampa. Mentida! Tot mentida! Van ser assassinats. Sí, assassinats d’Estat, per l’Estat franquista i per la gràcia de Déu.
Com a exemple, entre els diversos de qui podria fer menció, poso el cas d’en Josep Fortuny i Torrents. Un home brillant, conegut des de ben jove, en plena monarquia, en l’època de la dictadura de Primo de Ribera, que en proclamar-se la República el 14 d’abril de 1931, va formar part com a membre destacat del 1er consistori municipal. Repetí de regidor en les eleccions de 1933, amb actuacions de relleu com a polític local, detingut i empresonat uns mesos al vaixell Uruguay, l’octubre de 1934, en ple Bienni Negre, i elegit de nou el 26 de febrer de 1936, com a alcalde segon i proclamat alcalde titular poques setmanes després. Un home avançat al seu temps, noble i honrat, destacat en la política municipal, especialment en tot allò que afavoria als treballadors i a les classes més humils, i prova evident és que la seva llavor, com la dels seus companys, segueix donant fruits en aquesta extraordinària ciutat, capdavantera i progressista com la que més.
Constato que mantenim en la memòria la forma despietada com els nostres pares o els nostres familiars van ser sotmesos a Consells de Guerra sumaríssims pels Tribunals Militars, avalats pel dictador, inflats d’odi, sense cap coneixement del que és la justícia ni l’equitat i encara menys la pietat.

Poc després de la mort del dictador, alguns dels que havíem esperat tant de temps aquesta oportunitat ens vam citar a l’Església de Pompèia de Barcelona, a mitjans de 1976. Així, sense més, vam convertir-nos en promotors d’aquesta Associació. I així, també, vam seguir celebrant reunions a la sala que van posar a la nostra disposició els Jesuïtes, a l’annex de l’església de la Riera de Sant Miquel.
Donem nom a l’Associació, dissenyem els nostres objectius i redactem i establim els estatuts per tenir via lliure i posar-nos a treballar. Vam començar per allò més primari, el que vam creure més urgent i viable, endreçar i donar dignitat al Fossar de la Pedrera i no enterrar-hi a ningú més. Això es va aconseguir amb temps i no pocs esforços i dificultats. De fet, tot el que ens hem proposat s’ha anat aconseguint amb la constància i la bona voluntat de tots, però en especial del Pere Fortuny, que ha estat l’ànima i el principal impulsor per arribar a les cotes actuals de la nostra Associació, pionera entre les associacions de víctimes del franquisme, amb una excel·lent relació i reconeixement per part de les principals institucions polítiques i oficials de Catalunya i del Govern Central de Madrid.
Però no tot el que ens hem proposat ho hem arribat a aconseguir.
Ben aviat, des de les nostres primeres passes, vam percebre que el que nosaltres consideràvem com a prioritat, per molts dels que havien arribat a erigir-se o a convertir-se en notables, dins les àrees de poder polític, no ho era.
Amb el temps, i amb comptagotes, es van anar impulsant algunes mesures polítiques, suaus, per fer alguna cosa sense fer gran cosa.
Es va fer algun reconeixement cap a alguns dels col·lectius més castigats per la guerra i la dictadura.
Es va restituir en les seves places els funcionaris que havien estat víctimes de la depuració per responsabilitats polítiques, d’antics militars de la República, antics aviadors; es van donar compensacions econòmiques a vídues de la guerra, expresos polítics i d’altres, sense acabar de satisfer a ningú; tot plegat portat a terme, això sí, amb propòsits tan modestos, mesurat amb tanta mesquinesa, que només de recordar-ho causa feredat i llàstima.
I encara més quan es comparen amb les esplèndides ajudes i satisfaccions que s’han impulsat amb situacions sorgides amb posteritat a la guerra i a la dictadura: les víctimes del terrorisme. I tot i que les mesures preses mereixen el nostre acord i tot el nostre respecte, comparant unes i altres, es dedueix que s’han portat a terme amb vares de mesurar ben diferents.
Desapareguda la dictadura i 30 anys després de recuperada la democràcia, segueix pendent el deute d’aquesta amb el passat. Sempre vam creure, durant els 40 anys de la dictadura, que posant en marxa la democràcia es portaria a terme amb celeritat i solemnitat el reconeixement moral, polític i jurídic de les víctimes del franquisme, inclòs l’anul·lació de les sentències dictades als Consells de Guerra sumaríssims per Tribunals Militars sense cap validesa jurídica ni legitimitat democràtica, com afirmen juristes de prestigi i ben coneguts, com el Sr. Jiménez de Parga i el Sr. Martín Pallín, entre d’altres.
Per més justificació, fa ben poc, el professor Vicens Navarro, de la Universitat Pompeu Fabra, deia que el Catedràtic Melefakis, de la Universitat de Columbia dels Estats Units, autoritat mundial en història europea contemporània, assenyalava que la dictadura franquista va ser una de les més sanguinàries i brutals de l’Europa del segle XX, i afegí que va assassinar en temps de pau més persones que la dictadura feixista italiana, amb una proporció de 10.000 a 1, equació prou eloqüent del que va ser el genocidi franquista al nostre país.
Seguint amb més referències, d’entre les distintes institucions internacionals que han condemnat la dictadura franquista, cal tenir en compte en primer lloc l’Assemblea General de la ONU, el 9 de febrer de 1946, condemnant la il·legalitat del règim franquista i apuntant que el franquisme va cometre crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat.
Per acabar, el passat dia 5 de juliol, el Parlament Europeu condemnà la dictadura franquista en acomplir-se els 70 anys de l’aixecament militar contra la República.
Gràcies al temps, als esdeveniments i als canvis que s’han donat des de la transició, fa ben poc crèiem que estàvem arribant a la fi del camí, i que per fi quedarien superats el mutisme, l’amnèsia i l’oblit.
Fins fa ben poc, els reconeixements oficials a l’antifranquisme havien estat ben escassos, en ocasions semblava que havien quedat en l’oblit, llevat d’algunes excepcions que van ser valuoses, però efímeres, ja que no van tenir el ressò o la resposta informativa que mereixien.
A resultes de l’últim canvi de govern, vam creure que canviaria el panorama que ens havia envoltat fins aquell moment. I així va ser.
De cop i volta, van sorgir amb força moltes iniciatives que van causar molt ressò per part dels partits d’esquerres, de molts polítics i de les associacions antifranquistes, tant per part de les que ja existien com de les que van aflorar, que van aportar frescor i empenta per poder tirar endavant entre tots un gran projecte, el Memorial Democràtic o Memòria Històrica.
En els transcurs dels dos darrers anys, s’ha portat a terme una gran tasca de recerca de la història del passat. Institucions oficials, en especial la Conselleria de Relacions Institucionals a Catalunya i la Vice-presidència del Govern Central a Madrid, al capdavant, i tot un seguit d’associacions antifranquistes, han treballat amb entusiasme i voluntat. I entre les diverses consultes, destaco que la nostra Associació va ser una de les primeres en ser citades el mes de febrer de l’any passat a la Moncloa, amb la Comissió Interministerial nomenada pel Govern, a fi de portar a terme l’estudi i recull de tota la informació per elaborar el projecte de llei de la Memòria Històrica.
Després d’això, francament, vam quedar satisfets i esperançats d’anar pel bon camí.
Tot semblava marxar a bon ritme, tot i que el Govern va incomplir els terminis que es va imposar a ell mateix en tres ocasions.
Resumint, el Govern, amb més d’un any de retard, va acabar aprovant el projecte de llei el passat dia 28 de juliol, renunciant a incloure la promesa anul·lació dels consells de guerra del franquisme. I això que el Govern s’havia compromès a donar satisfacció moral i jurídica i la restitució pública de l’honorabilitat de les víctimes. Admetem, òbviament, que tot i els retocs i retallades de la proposta inicial, és la primera vegada que un executiu fa un ampli reconeixement de les víctimes del franquisme. És d’agrair, però per nosaltres és insuficient i descoratjador.
Manifestem que aquesta proposta de llei ens crea una enorme frustració. Aquesta no és la llei de la Memòria Històrica que sempre hem reivindicat i que repetidament se’ns havia promès.
Considerem que constitueix un flagrant incompliment per part del Govern, defraudant l’esperança que s’havia dipositat per part de les víctimes del franquisme. Hem de reconèixer que el Govern ha perdut una gran oportunitat per aportar una solució contundent i tancar un deute que Catalunya i Espanya tenen amb el passat.
Encara ens queda l’esperança que la proposta de llei presentada per l’Executiu es pugui rectificar al Parlament.
Si no és així, la nostra reivindicació seguirà, i si nosaltres no ho aconseguim en vida, ho deixarem per les properes generacions que ens substituiran.
Mentrestant, seguirem recordant els nostres morts, amb orgull, amb el cap ben alt, amb tota dignitat.

Gràcies.



Associaciˇ pro Mem˛ria als Immolats per la llibertat de Catalunya